dilluns, 31 de desembre de 2012

Amb Gómez, guanya la política

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 13 d'Octubre de 2010





 Deia en l'article d'opinió "Tomás Gómez des d'una visió positiva" que en la competència, en la confrontació i en el conflicte hi ha aspectes positius, malgrat molts polítics i mitjans de comunicació es preocupen més per atreure l'atenció de l'elector i del lector posant l'èmfasi en la lluita, l'adversalisme i l'atac personal.

La veritat és que la percepció generalitzada sobre el conflicte, com un fenomen que fa por i que assimilem a una situació que es troba fora del nostre control o més enllà de la normalitat, ajuda a contagiar aquesta visió negativa. Tanmateix, el conflicte és un fenomen que forma part de nosaltres i de la societat i, en conseqüència, que no podem obviar, perquè no fer res provoca desgast i cap solució. Per tant, es fa necessari afrontar-lo i és en aquest moment quan una visió, una actitud i uns comportaments positius en el conflicte es fan imprescindibles per assolir una solució satisfactòria. I és que l'elecció de Tomás Gómez com a candidat del PSM a la presidència de la Comunitat de Madrid té més aspectes positius que negatius. Per aquest motiu, ens hem proposat mostrar com, en contra del tractament d'alguns mitjans de comunicacions, opinadors i polítics, allò més normal hauria estat fer un tractament positiu d'aquest conflicte com a notícia i de les repercussions.

Avui hi ha un nou nom i cognom amb dimensió pública relacionat amb valors de constància, perseverància i compromís amb la política i els ciutadans i que la gent abans desconeixia. Tomás Gómez ha ocupat durant aquests darrers 20 anys la majoria de càrrecs de responsabilitat en el PSM. Gómez ha estat l'alcalde més votat a les eleccions municipals del 2003 amb un 75,5% i va revalidar l'alcaldia de Parla en el 2007. En contra de la cúpula del PSOE va decidir presentar candidatura a les primàries de Madrid, guanyant-les finalment davant de Trinidad Jíménez, la "prefe" de Zapatero.

Amb la convocatòria de les primàries es va produir una mobilització de la militància: del seu rol actiu enfront de les maquinàries electorals i de la importància del seu vot per decidir el candidat del partit. En aquesta elecció ha participat el 81% de la militància, 14.749 dels 18.140 totals, dels quals 7.606 (51,71%) van votar per Gómez, i 7.059 (47,99%) ho van fer per Jiménez. El resultat va ser ajustat.
Les primàries al PSM han estat un procés modèlic en el qual els candidats han prioritzat el joc net sense al·lusions ni critiques personals destructives i destacant els plantejaments i propostes electorals. Un exemple són les paraules de Jiménez, un cop ha perdut, recolzant el lideratge de Gómez en el PSM i el seu suport per derrotar Esperanza Aguirre del PP.
Durant tot aquest temps, quan s'ha parlat de la Comunitat de Madrid no s'ha parlat del PP ni de l'Esperanza Aguirre, sinó d'una alternativa socialista que ha mobilitzat militants i mitjans de comunicació, que ha captat l'atenció dels futurs electors, a partir de la manera democràtica i transparent d'escollir el candidat, recuperant crèdit i confiança polítiques, i incrementant les expectatives i l'interès de la competència electoral entre el PSOE i el PP en les eleccions del proper any.

Perquè parlar de Zapatero i dels efectes de la victòria en les primàries de Gómez és parlar d'un altre conflicte, del qual la crisi econòmica ja s'encarregarà de traduir els seus efectes quan haguem de decidir qui ha de presidir la Moncloa en les properes eleccions generals el 2012.


divendres, 28 de desembre de 2012

Cavallers i vilans

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 2 d'Agost de 2010





Hi ha una dita ancestral anglesa que afirma que, en comparació amb el rugbi, el futbol és un joc de cavallers jugat per vilans, amb unes regles molt marcades que castiguen la violència per assolir la victòria, però que la seva popularitat i fàcil pràctica permet que el puguin jugar persones de baix estatus social -de viles- amb comportaments immorals.

Anelka, jugador francès veterà que ha militat a les files de grans equips de futbol, va insultar el seu entrenador a la meitat del partit contra Mèxic, quan aquest li va exigir un plus d'esforç i de sacrifici. Els seus companys en van ser testimonis i la premsa es va fer eco de seguida dels fets succeïts als vestidors, convertint un problema entre cap i treballador en un conflicte de tot l'equip, de caràcter públic i d'abast mundial. L'entrenador, Domènech, va dir-li que no jugaria la segona part. La Federació Francesa de Futbol va expulsar el jugador del Mundial. La resta de companys, per mitjà d'una solidaritat malentesa i preveient que el conflicte, així com el joc desplegat, comportarien la ràpida eliminació de la selecció, van negar-se a entrenar, propiciant el retorn  a casa. 

És evident que l'entrenador i els jugadors, així com la Federació Francesa de Futbol, no van saber llegir el context d'aquesta situació conflictiva, ja que aquest equip va arribar molt turmentat al Mundial. Mesos enrere, la seva classificació va ser objecte de dures crítiques quan van guanyar el partit contra Irlanda amb un gol fet amb la mà. Els vilans havien guanyat.
Però tampoc van saber i/o voler analitzar les causes que van provocar el conflicte, només cal veure la cronologia dels fets: Anelka insulta l'entrenador, aquest no el deixa jugar, la Federació i l'equip tècnic decideixen expulsar el jugador del Mundial, un jugador acusa de "xivato" el preparador físic, un i altre quasi arriben a les mans, els jugadors es neguen a entrenar-se, l'entrenador llegeix el comunicat dels jugadors, la premsa francesa critica el comportament de tot l'equip, el delegat de la selecció francesa dimiteix fastiguejat pels jugadors, França no guanya el següent partit i en el darrer i últim és eliminada, abans es diu que després del Mundial es canviarà el seleccionador i el president de la Federació plega del seu càrrec.

Un insult, i sobretot si és públic i es fa públic, té unes repercussions molt altes de present i de futur per a les persones implicades en un conflicte, però també per als afectats, els jugadors, l'equip tècnic i els representants de la federació de futbol, i per als interessats, la premsa, el govern i la societat francesa i el món del futbol i les persones en general.
D'entrada en una situació d'aquesta mena, no es pot tolerar el comportament del jugador i, per tant, se l'ha de separar temporalment de la resta de l'equip i alhora poder conèixer i verbalitzar quins han estat els autèntics motius que l'han ocasionat, ja que sinó serà pràcticament impossible recuperar la confiança entre aquests dos professionals i d'aquests amb la resta. Cal després comunicar-ho i fer-ho públic, explicant els motius de la reacció del jugador. Fer-ho d'aquesta manera, significa comportar-se com a cavallers i treballar perquè no es torni a produir una situació com aquesta en el futur.

Unes poques habilitats en la gestió i resolució de conflictes haguessin ajudat. Res de tot això s'ha fet ni sembla que es farà. El nou seleccionador, Laurent Blanc, ha decidit no convocar cap dels jugadors del Mundial per al proper partit. Mort el gos, morta la ràbia. És evident que aquesta decisió tindrà una efectivitat immediata, però en cap cas haurà solucionat l'esmentat conflicte, ans al contrari, s'ha preferit fugir o evitar-lo.
Mentrestant, els 23 jugadors del Mundial i el seu entrenador seran popularment estigmatitzats, no tant per l'eliminació del Mundial, com per la seva incapacitat per gestionar un conflicte i mostrar una imatge col·lectiva denigrant.

Com es crea un conflicte públic

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 21 de Juny de 2010





La política local també es juga en els mitjans de comunicació, i més quan els polítics són objecte i subjecte de conflictes i quan comparteixen govern. Aquest és el cas del govern de Sant Feliu de Guíxols que, ara, amb tranquil·litat ens proposem analitzar. Dic, proposem perquè aquesta article és el resultat del treball de l'Eduard Carrera, alumne del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària, i de mi mateix, com a director.

Concretament, el govern de Sant Feliu de Guíxols va centrar la nostra atenció en el moment en el qual el seu alcalde, Pere Albó (PSC), va proposar una consulta popular per contrarestar una moció de censura de l'oposició (CiU+TSF+Amics). Amb aquesta proposta es creava un conflicte públic sense precedents i d'importants dimensions. Públic: perquè aquest conflicte afectava el govern i l'ordenament democràtic i local, perquè s'implicava els ciutadans i, perquè, es captava l'atenció dels mitjans de comunicació.

Però, la consulta era només el símptoma: 1) d'un conflicte latent entre els partits polítics i les persones que els representen, tant del govern com de l'oposició; i 2) de la intensificació del conflicte, ja que, si finalment es feia la consulta o la moció de censura, es produirien més tensions i més lluites, fent "escalar" el conflicte més i més amunt.
Així va ser. Un cop l'alcalde va ser desposseït del seu càrrec, es va fer saber que el Sr. Luque, regidor d'Amics i del nou govern, i constructor de professió, feia obres llicència. Abans de continuar cal preguntar-se, per què es feia saber això ara i no abans mentre el Sr. Albó i ERC governaven? En Luque es va sentir amenaçat i va respondre de forma desmesurada assetjant físicament l'exalcalde a casa seva, i els seus treballadors agredint-lo. Finalment, l'actual alcalde, el Sr. Motas, de TSF, va haver de cessar-lo i per tant deixar el govern en minoria i tant o més inestable que l'anterior.

Les causes del conflicte són els comportaments dels partits polítics, que propicien contínuament la lluita i la tensió: rumors d'assetjament de regidors a tècnics, conflictes d'interessos privats, irregularitats administratives silenciades, consultes ciutadanes fora de context, mocions de censura d'antics socis de govern, etc. Però també deixi'ns dir-los que la distribució del ple en regidors resultant de les eleccions municipals -PSC 7, CiU 5, TSF 5, ERC 2, ICV 1, Amics 1- ha predisposat aquesta inestabilitat governamental. Sant Feliu de Guíxols ha estat 20 anys governada pel PSC, 11 per CiU i 3 anys per dos governs de coalició de signe diferent, però amb un demoninador comú: els independents de TSF.

No sabem els resultats de les properes eleccions municipals, però sí podem dir que: 1) si els polítics no volen perdre la nostra confiança, han de ser més honestos i aprendre a dir les coses quan toquen i no quan els convenen, bé per guanyar les eleccions o com a despit perquè t'acaben de treure la cadira; i 2) si s'ha de compartir el govern, saber les condicions d'aquest acord i del seu manteniment, evitant que qualsevol excusa sigui vàlida per reproduir un conflicte públic.

dijous, 20 de desembre de 2012

Conflicte Públic

Xavier Pastor."Conflicte Públic. 30 articles breus sobre la Resolució de Conflictes". 2012. Etervisual. (conté articles elaborats conjuntament amb l'Eduard Carrera)

Conflicte PúblicPrimer llibre a casa nostra que aborda i tracta exclusivament el Conflicte públic i ofereixclaus i processos per a la seva gestió i resolució.

Aquesta publicació recull un conjunt d’articles de premsa on s’expliquen de forma atractiva i pedagògica conflictes públics, i, a la vegada, es comenten i s’apliquen formules provades per a la seva gestió i Resolució positiva i amb èxit.

Els trenta articles d’aquest llibre tracten conflictes públics, des de la seva triple vessant: 1) problemes que impliquen o afecten a les persones com a  ciutadans; 2) situacions i fets que reclamen una resposta des dels governs i les administracions públiques, com a garants i responsables de la seguretat i l’estabilitat socials; i 3) esdeveniments i declaracions d’assumptes conflictius que s’informen en els mitjans de comunicació, que esdevenen i es fan públics.

Comprar en versió KINDLE

Comprar en versió TABLETA i ordinador


Xavier PastorXavier Pastor

Politòleg i conflictòleg. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG (Fundació UdG). Autor i coautor de diferents investigacions a Catalunya i de llibres: Guia pràctica de la gestió de conflictes en el teixit associatiu i de voluntariat (2006); Mediació Comunitària i Gestió Alternativa de Conflictes. De las experiencies a la bones pràctiques (2007). Conflictes i Conflictologia (2008). Materials del Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya (2009). Col·laborador docent de diferents Masters d'altres Universitats i Escoles de Postgrau. Articulista d'opinió al Diari de Girona i d'El Periódico de Catalunya. 



Eduard CarreraEduard Carrera
Economista i conflictòleg. Mediador i facilitador comunitari a Olot. Coordinador del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG).



dimarts, 18 de desembre de 2012

Jaume, què no has fet?

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA 
Article Publicat al Diari de Girona el 17 de desembre de 2012




L'escàndol sexual del Sr. Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona, alcalde de Salt i màxim dirigent d´Unió Democràtica de Catalunya a Girona, ha nord-americanitzat la política gironina i ha acabat de fer-ho amb la catalana. Tal com afirma el professor Manuel Castells a El poder de la identitat, el segon volum del llibre L’era de la informació: economia, societat i cultura, el nord-americanitzament de la política passa per concentrar les informacions sobre els comportaments i la persona dels polítics en els mitjans de comunicació, bé perquè duen una vida exemplar i això és un valor que es vol transmetre o, al contrari, perquè són els protagonistes o estan implicats en escàndols sexuals, de prevaricació o de corrupció.

Des del punt de vista d’aquest nord-americanitzament, el cas Torramadé encaixa perfectament i més tenint en compte el darrer gran escàndol sexual als Estats Units: un president i una assessora. Aquest cas va commocionar l’opinió pública, no tant per l´afer sexual, sinó sobretot perquè el president, públicament, va mentir.

Així, en el cas Torramadé es reprodueixen uns fets similars, però sobretot es mostra la incapacitat d’un polític, primer, de comportar-se correctament –no fer un mal ús del seu poder–; segon, de resoldre un conflicte –disculpar-se i arribar a un acord–; tercer, d’evitar que es faci públic –afectant la seva carrera professional, el partit i les institucions que representa–, i, quart, de mentir, si tenim en compte la declaració pública del Sr. Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, en la qual afirma que a la seva pregunta sobre el fets –«què has fet, Jaume?»– el president va respondre que en el sopar d’inici de campanya s´havia excedit realitzant tocaments sexuals a la seva assessora, la Sra. Amador.

Amb aquests fets, com hauria d´haver actuat el Sr. Torramadé per gestionar i resoldre aquest conflicte?I, sobretot,per evitar-ne la publicitat? Vagi per endavant que si alguna cosa ha de canviar en general, però sobretot en la política, és que davant de fets que van contra de les lleis, les normes i l´ètica, s´ha de denunciar i deixar d´encobrir aquelles conductes i actituds que fan mal als altres directament o indirecta. Només així, lentament, recuperarem la confiança en la política i els polítics.
Dit això, en aquest cas, per ser operatius, calia, primer, analitzar el conflicte i, per tant, tenir la màxim informació. Hauria estat bé saber què és el que van veure els regidors i regidores presents en el sopar. De seguida, proposar una negociació amb l´altra part. Aquests dos primers punts són el que sembla que el Sr. Amargant va seguir, a petició del president.

A continuació, les persones implicades haurien d´haver acordat una solució al conflicte que els convingués o mitjançant un tercer –entenc que el Sr. Amargant es troba en aquest punt intermedi i és acceptat per totes dues parts juntament amb els representants legals per tractar de buscar la millor solució–. En aquest procés, el Sr. Torramadé hi hauria d´haver participat i demanat perdó a la Sra. Amador. Tothom és humà i es pot equivocar. En canvi, es va retirar, amagar i va enviar un altre a fer-ho. D´aquesta manera no es va restaurar l´honor de la persona afectada ni tampoc es va aprendre de l´error. Escoltades les declaracions, la figura del Sr. Torramadé trontolla i la seva actuació té un punt de covardia. Paral·lelament, calia tractar el problema com un assumpte molt i molt privat. És important comunicar i incloure el mínim nombre de persones en l´afer. L´entrada dels responsables d´Unió de Barcelona fa més complexa la gestió, ja que hi ha nous interessos en joc. El que és un conflicte entre un president i una assessora, passa a ser un conflicte de membres d´un partit –simpaties i antipaties personals i lluites de poder internes– i del partit –amb altres partits i amb els mitjans de comunicació–. Era necessari mantenir i finalitzar el procés de negociació fins esgotar totes les vies.

Si s´ha decidit solucionar dialogadament el problema, no calia demanar a ningú que mentís. S´entén un pacte de silenci en positiu, com a condició d´èxit per no entorpir les negociacions i assolir un acord. En canvi, com a negatiu si implica fer còmplices els altres de les teves malifetes, al preu que sigui, o per trencar la negociació i destruir legalment l´altre aprofitant la teva posició de poder.

Finalment, el més intel·ligent és jugar net, i més quan fent-ho així es resol el problema. Cal recordar que si el conflicte esdevé públic, el president serà la part més castigada. La denúncia per extorsió interposada pel Sr. Torramadé a la Sra. Amador trenca la negociació –deixant perdre l´oportunitat de resoldre privadament el conflicte–, fent emprenyar el negociador –ja que se sent enganyat i utilitzat– amb la possibilitat que expliqui el que sap –i fent escalar al màxim el conflicte–, és segur notícia de portada en els mitjans de comunicació, i el deixa embolicat en un assumpte tèrbol, en què s´insinuen culpabilitats i es provoca tard o d´hora la retirada o caiguda del president.
Fa temps que a Salt i també a Girona es parla obertament del comportament i les actituds no gaire amables ni transparents del Sr. Torramadé, fet que li ha creat molts enemics. Massa poder? Poca ètica i intel·ligència política, social i personal.



dissabte, 22 de setembre de 2012

Un salt endavant

Fa aproximadament uns 3 anys estava pensant en la possibilitat de fer un postgrau. Feia un temps que havia començat a treballar en un projecte molt il·lusionant i semblava que havia recuperat la màgia al dedicar-me a allò que em feia feliç. A més aquell estiu, el Juliol de 2009, havia estat fent un curs que es deia "aprèn a resoldre conflictes". És cert, que quan la teva feina es basa en la gestió de conflictes en comunitats de veïns alguna cosa has de fer per aprendre'n més. Però el que no sabia és que això seria l'inici d'un salt endavant en la meva vida.

En ocasions la sort o bé la vida et porten a descobrir petits tresors que fins aquell moment no sabíes que existissin. Després de uns quants anys en els quals no semblava tenir un rumb fix, viatjant, descobrint-me a mi mateix, cuidant dels altres i fent feines que no m'omplien, em vaig trobar davant d'un miratge. Per aquestes dates m'estava plantejant la possibilitat d'accedir al postgrau en Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG, però tenia dubtes perquè no sabia a on em portaria el meu futur. Tot i així després de pensar-ho molt, i gràcies als ànims d'un company de feina que s'hi havia apunta't vaig decidir fer el pas. Al fer-lo vaig pensar, que sigui el que déu vulgui. A veure què passa.

I el que va passar, és el següent. Van començar a passar coses a la meva vida, i casualment eren totes aquelles que tothom es planteja en un moment determinat de la seva existència. Arriba un punt en el qual tot ésser humà necessita un estímul per aconseguir tot allò que tenia en ment. Millorar la teva carrera professional, escriure articles al diari, fer un projecte amb molt de futur, trobar l'amor,... Sempre recordaré aquell any de postgrau com una de les millors experiències que mai hagi viscut. Llegir els apunts, intervenir en el fòrum per comunicar-te amb els companys, anar esdevenint expert en resolució de conflictes, l'aprenentatge al costat d'un grup de professors immillorable, la complicitat amb els companys, el riure sà que provoca veure que t'has connectat a la 1 de la matinada per intervenir en el fòrum i treure el que portes dintre,...Però el que més recordaré d'aquell any és tot el que hi ha darrera. El tracte amb el director del postgrau, les presencials amb els companys, el quedar-nos a dormir a l'alberg, els sopars, els dinars,...En definitiva, el que vaig arribar a disfrutar. 

Hi ha pocs postgraus tan humans i que no tan sols et converteixin en un expert en un camp professional sinó que facin de tu una persona millor. Potser no n'hi ha per tant però que recordis que a l'alberg, on sempre erem uns quants, els 3 homes que ens hi quedàvem portessim la maleta del mateix color i ho facis amb un somriure significa que va ser especial. El proper dimecres 26 de Setembre tens l'oportunitat de coneixè'ns ja que oferim una xerrada per presentar la 8a edició. Si vols venir t'esperem a la seu de la Fundació UdG (Plaça Jordi de St. Jordi, mercadal) a les 18 hores. T'explicarem els secrets que fa d'aquest un postgrau tan especial. I això t'ho diu l'actual coordinador del postgrau.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Davant del mirall d'una reunió de veïns


Davant del mirall d'una reunió de veïns


Observant una reunió de veïns des de davant del mirall podríem veure com la majoria de persones que hi participen, siguin organitzadors- administradors de finques, junta de propietaris, veïns, etc- o assistents, sempre focalitzen el seu temps i energia en els temes que ocupen l'ordre del dia, sense parar atenció a la resta de detalls tant o més importants que aquesta. Els rols que adquireix cadascú davant del grup, els incentius dels diferents actors, els factors i causes dels conflictes que a vegades es tracten o es generen, les variables i indicadors que tenen un alt percentatge de correlació en els conflictes, i les probabilitats de que la redacció de l'ordre del dia hagi generat expectatives o conflictes per si mateixa.


Podríem dir que les reunions de la comunitat de veïns són un reflex que alhora permet l’observació de la realitat objectiva d'una comunitat. Això vol dir: 1) que falta un anàlisi de la realitat subjectiva -aquesta té a veure amb la part emocional de les persones i la seva satisfacció-, i 2) que la gent que hi assisteix té una única finalitat, parlar dels temes de l'ordre del dia, però cadascú amb una particularitat: tothom ho fa des de la seva percepció. És a dir, tots defensen els seus interessos.

Arribats a aquest punt. Quin son els incentius dels actors principals d'aquesta comunitat en la reunió? Els administradors de finques volen tractar tots els punts de l'ordre del dia i arribar a un acord el més ràpid possible, fer una bona feina per assegurar maximitzar els beneficis, la continuïtat en la seva gestió i resoldre tot el que se li planteja ja que segurament millorarà el seu prestigi i probablement augmentarà el número de clients a llarg termini. Els propietaris volen que s'aprovin els temes sempre i quan es tinguin en compte els seus interessos, volen que prevalguin els seus criteris per damunt de la resta, i volen que l'administrador atengui a les seves demandes. Finalment, els llogaters que no hi solen assistir, però que en alguns casos hi estan omnipresents al ser protagonistes dels conflictes que s'hi tracten, no tenen cap incentiu per assistir a les reunions o responsabilitzar-se per les qüestions comunitàries que afecten a la resta de veïns i a la comunitat. El seu incentiu és sentir-se el màxim satisfets a casa seva i a l’escala, conscients que les decisions les prenen els propietaris.

Aquesta diferència d’incentius entre uns i altres provoquen que al llarg del temps, i fruit de la convivència diària, apareguin factors i causes que predisposin i causin els conflictes que tots sabem que es donen en qualsevol comunitat: sorolls, problemes de convivència i de relació entre veïns, escales on la neteja esdevé motiu d’enfrontament, problemes amb animals domèstics, edificis on no es cuiden i no es respecten els elements comuns, blocking, etc. Com si d’una formula matemàtica es tractés, en les comunitats observem com s’hi barregen diferents factors i causes dels conflictes. Per aprendre a gestionar-los haurem de tenir en compte el grau de correlació entre les diferents variables que els generen, i sobretot serà indispensable esbrinar quin és el seu cost. Per fer-ho, hauríem de ser capaços d’abstreure’ns de la realitat objectiva que estem observant en qualsevol reunió de comunitat de veïns, i ser capaços de veure aquells petits detalls que passen desapercebuts a simple vista. En definitiva, analitzar la realitat subjectiva que se’ns escapa de les mans a simple vista o en queda oculta.

Una fórmula per fer-ho serà evitar allò que se’ns dóna tant bé a les persones i que a la mes mínima oportunitat fem. Em refereixo a actuar i a buscar d’entrada, sense una anàlisi exhaustiva, un mecanisme o procediment per resoldre el conflicte. En aquests casos només posarem un petit pedaç que a llarg termini serà l’excusa perquè sorgeixi un altre conflicte o es reprodueixi de nou. En el seu lloc, proposo fer-nos la pregunta correcte. Una pregunta o preguntes simples, però que ens permetin anar directament a l’objectiu, que no és un altre que el d’observar bé el conflicte des de l’altra banda del mirall, des del reflex que produeix el mirall de la nostra imatge i la dels altres. Aquell mirall que reflexa les emocions, que ens mostra nítidament el cost del conflicte, el rol de cadascú, els indicadors que ens permetran avaluar el grau de satisfacció, els incentius que estan en joc, les probabilitats en cada estadi del conflicte, la correlació entre diferents variables, i tots aquells petits detalls que sumats ens donen la fórmula exacte per resoldre la situació.

La diferència entre dues formes de resoldre el mateix conflicte és el grau d’observació de les dues realitats que es donen en un acte tan quotidià com és una reunió de comunitat de veïns. Si voleu aprendre a resoldre conflictes amb èxit heu de començar per fer-vos la pregunta adequada i estar disposat a veure reflexada la realitat des de tots els angles.

divendres, 31 d’agost de 2012

Londres, Salt, París i Los Ángeles

"Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai?"

XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERA
Article Publicat al Diari de Girona el 18 d'agost de 2012



Fa més o menys un any, a Londres, la mort d'un jove a trets per la policia va provocar uns greus disturbis, inicialment a Tottenham i després en altres punts de la ciutat. No era el primer cop, però feia molt de temps que no tenien aquesta intensitat. Els darrers, el 1995, a Brixton, es van donar també per la mort d'un jove custodiat per la policia després d'un robatori.

Aquest no és un fenomen aïllat, ni tampoc característic de Londres o del Regne Unit, ja que s'ha donat en altres ciutats de diferents països en diferents moments, però que s'ha intensificat en els darrers anys.

A Salt, el gener de 2011, un jove cau d'un quart pis i mor a l'hospital després del robatori d'un ciclomotor i com a resultat de la persecució de la policia. Al carrer creix la indignació popular que es materialitza amb l'incendi de cotxes, contenidors, mobiliari urbà i en un conflicte de convivència entre habitants de diferents nacionalitats.

L'octubre de 2005 a Clichy-sous-bois, una banlieue-municipi de la perifèria- de París, un jove perseguit per la policia moria electrocutat i encenia l'espurna de la violència als carrers de la capital i a d'altres ciutats de França amb un balanç final de més de nou mil cotxes cremats i de desenes d'equipaments públics i d'establiments privats saquejats.

A la primavera de 1992 a Los Angeles, als Estats Units, un jurat compost per blancs van absoldre els quatre agents de policia que varen agredir brutalment un jove negre mentre eren gravats per una càmera. La sentència va fer esclatar la indignació popular provocant nits d'enfrontaments i desperfectes a la ciutat.

Però què tenen en comú tots aquests conflictes? Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l'aparició de la violència i la destrucció? Es poden repetir?

Tots comencen igual. Un jove és agredit o mor a mans de la policia, com a resultat de la seva persecució o detenció, generant indignació i una posterior escalada de destrucció i de violència. En el cas de Los Angeles, el jove s'acaba recuperant de la brutal pallissa. Hi ha dos protagonistes: joves i policies. Una mateixa successió de fets: un suposat delicte del jove amb la corresponen persecució o detenció amb funest final a partir de l'actuació policial. Uns espais similars: barris o municipis multiculturals a la perifèria de les ciutats amb alt percentatge de densitat (habitant per metre quadrat), amb un índex elevat de població jove, sense feina i que passen moltes hores al carrer. Un clima: de desencís, descontentament, una irritació cap els polítics i el sistema per part dels joves i de la població que com en qualsevol conflicte va creixent des la sensació d'abandonament fins a situacions de tensió i indignació en les quals qualsevol excusa encén els ànims i provoca l'esclat d'un conflicte d'alta intensitat.

I és que en tots aquests llocs es donen un conjunt de factors que van predisposar a l'aparició de la violència. Els de caràcter estructural: una taxa d'atur molt elevada, una situació econòmica precària, en què qualsevol contratemps o política de retallades crea bosses de pobresa, amb un índex de densitat molt elevat -en el cas de Salt és de 4.576,7 hab/km2 mentre que la mitjana de Catalunya és de 234,8 hab/km2-, i amb alts índexs de fracàs escolar. Culturals: persones de diferents orígens i models de vida diferents que conviuen molt a prop els un dels altres, un sentiment d'exclusió social i discriminació racial, una policia en tensió a causa de les condicions i les característiques d'aquests barris, estereotips i prejudicis d'un veïns cap als altres, especialment dels "natius" cap als de fora. De comportament: la mort d'un jove, robatoris, força policial, queixes reiterades i enfrontaments entre els veïns, activitats clandestines i il·legals, tràfic de droga, màfies, explotació sexual. Tot plegat fa que per a les institucions públiques aquestes persones i barris esdevinguin un problema permanent i requereixin dues tipologies d'intervencions: per a l'activitat al carrer i delictiva, més seguretat, i per al context econòmic, ajudes socials, esperant que el temps acabi fent la resta.

En conseqüència, no es pot dir que el conflicte esclati ni que la solució passi per abordar una única causa, com per exemple, una elevada taxa d'atur o perquè es va retirar aquesta o l'altra ajuda, sembla més aviat, tal com hem pogut constatar, que és el resultat de la combinació d'un conjunt de factors. Com si es tractés d'una formula matemàtica, en totes les ciutats analitzades hi ha uns factors que es mantenen. Així, l'aparició de la violència o la gestió amb èxit del conflicte dependrà de l'acumulació de percentatges alts, d'augments d'intensitat, de dos o més factors, amb una combinació que pot variar i varia en cada cas: joves sense cap activitat, pressió policial, pobresa, atur, densitat de població, reducció de subsidis del govern, passivitat o acomodament de la població i augment de la immigració.

Saber aquesta combinació a partir de l'elaboració d'uns indicadors per mesurar el seu grau d'intensitat, alhora que impulsem polítiques per corregir les mancances d'aquest barris i fer créixer aquestes persones, ens permetrà, en base al percentatge que ocupa cadascun d'ells, avançar-nos a l'aparició de disturbis i violència i crear solucions a mida per a aquest tipus de conflictes.

dissabte, 4 d’agost de 2012

Alumnes 7a edició del Postgrau Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària UdG

Escrit per Xavier Pastor

Aquests són els i les alumnes que ahir, 30 de juny, van realitzar la 5a i darrera sessió presencial al Castell de Sant ferran de Figueres del Postgrau Semipresencial (75% online i 25% presencial) de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona.

Aquests i aquestes alumnes ara tenen per endavant uns mesos per finalitzar els seus projectes de pràctiques o d'investigació i el 30 de setembre, amb la seva entrega i correcció, ja seran postgraduats.

Enguany s'estan confeccionant i desenvolupant variats i potents projectes adaptats a les circumstàncies actuals i participant com a alumnes de pràctiques en serveis i experiències a Catalunya per poder continuar prevenint, gestionant i resolent conflictes. En el Butlletí del mes de setembre us farem cinc cèntims dels objectius i els resultats obtinguts en aquest projectes i pràctiques.

Alumnes 7a edicio

Presentació de "Líders Mediadors" a Ripoll

Escrit per Xavier Pastor

El divendres 28 de juliol es va fer la presentació del projecte de Teaming "Líders Mediadors i Mediadores" a Ripoll.

Liders mediadors a RipollA les sis de la tarda, de la mà de la regidora en Seguretat i Convivència de l'Ajuntament de Ripoll, Maria Dolors Vilalta, amb la participació del Xavier Pastor i Eduard Carrera, director i coordinador, respectivament, del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, es va presentar el projecte de Teaming "Líders Mediadors i Mediadores" i la 8a edició del postgrau.

Teaming és una iniciativa solidària que va néixer l'any 1998 i on distintes persones formen part d’equips, teamers, que per mitjà de les seves microdonacions d'1 euro mensual ajuden al desenvolupament i realització d’una causa social.

"Líders mediadors i mediadores " és un projecte que té com a finalitat facilitar l'accés a la formació en Prevenció, Gestió i Resolució de Conflictes Públics i Comunitaris que ofereix la Universitat de Girona, a partir del programa de postgrau i cursos, a persones amb menys recursos i oportunitats, proactives socialment, amb actituds positives i dialogants per tal que desenvolupin l’activitat mediadora i pacificadora en les seves comunitats amb èxit.

L’accés a aquest formació es facilita a través d’un programa de Teaming –microdonacions online-, a aquestes persones perquè apliquin els coneixements obtinguts i transformin les situacions de conflicte que viuen les seves comunitats en oportunitats pel canvi col·lectiu, de millora personal i d’integració i benestar social.

Els candidats del teaming que reuneixin suficients recursos per accedir al postgrau o bé a algun dels mòduls que s'oferiran en obert com a cursos es comprometen a fer un projecte o unes pràctiques que benefici a la seva comunitat i als seus conciutadans.

El Postgrau en Resolució de Conflictes Públics i en Mediació Comunitària (Semipresencial) de la Universitat de Girona és el primer i encara únic postgrau dedicat exclusivament al tractament de la conflictivitat públic.

Fins avui s’han efectuat 7 edicions consecutiva i ininterrompudament.

Compta amb la col·laboracions de distintes institucions públiques, organitzacions privades i entitats del tercer sector.

Més informació sobre el projecte i els candidats

dissabte, 21 de juliol de 2012

Buscant la màgia dels petits moments. Un nou format de reunions

Un nou format de reunions


 A noves situacions, nèixen noves maneres de fer les coses.  Amb aquest post us vull explicar un petit detall que fa adonar-se que a la vida les petites coses son les realment importants i a partir de les quals es canvia el món.

En els moments actuals abunden les males notícies referents a la situació econòmica i a la societat. Es parla d'economia, de prima de risc, de deute, de dèficit, de participació política, de corrupció, de l'atur, de les ajudes socials, del conflicte que apareix dia si i dia també al carrer i al nostre entorn més immediat (carrer, plaça, barri, ciutat o poble) i menys immediat (estat, país, europa).
En definitiva estem en un moment on el demà és incert, i on aquesta incertessa afecta directament a la gent normal i corrent, que son els que precisament lluiten dia a dia contra les dificultats que es van imposant. I és precisament en aquest punt on es troba la màgia d'una nova manera de fer les coses. Una nova manera on la gent normal i corrent és la que té el poder de canviar les coses mitjançant petits gestos. Qui governa les nostres vides no és la prima de risc, Europa, el deute o el dèficit sinó que som nosaltres mateixos i hem de ser valents lluitant pel què volem i per aconseguir els nostres somnis.
Tot això per dir que l'altre dia estàvem preparant una reunió de veïns i teniem dubtes de saber si vindria o no vindria gent. Després de meditar-ho vam decidir de fer-la al lloc on precisament ells son els protagonistes, i aquest no podia ser altre que el carrer. Ens pensàvem que vindrien els de sempre i vam preparar l'espai per tal de que estiguéssin comodes. La nostra sorpresa no va ser el número de gent que va venir, sinó l'ambient de positivitat que va fluir durant tota la reunió. Al carrer la gent es va relaxar, va riure (i és que muntar una reunió formal al carrer és de bojos debien pensar), va parlar amb altres que no coneixien, van venir nens i nenes, i van acabar per organitzar entre tots la festa del carrer.
La reunió estava preparada i pensada perquè els veïns fossin els protagonistes, l'espai i el moment va crear la màgia. No erem masses però no importava, estàvem bojos (fèiem una reunió al carrer amb cadires i papers a les parets), ens ho vam passar bé, i per extensió en aquell moment van desaparèixer preocupacions, conflictes, disputes, i tot el que les persones portem en aquella maleta que ens pesa massa i és on acumulem les males experiències. Varen ser 60 minuts però carai quins 60 minuts més intensos i plens d'emocions. En aquell moment estàvem tots junts en el mateix vaixell. Nens i nenes, joves, gent gran, tècnics, veïns, ... No importava el rol que teniem a la reunió, tots erem iguals i tots sabíem que allò que estava passant és el que permet que la societat avanci imparable cap allà a on vol anar.

Imagineu què hagués passat si la reunió no hagués estat per organitzar la festa del carrer? imagineu que hagués passat si aquesta hagués estat per canviar el món? Crec, sincerament, que en aquella reunió varem canviar una mica el món. No vam descobrir la sopa d'alls, hi ha molta gent que fa reunions al carrer. De fet, aquest tipus de reunions s'han fet tota la vida i és precisament per això que hem de conservar l'esperança en què no hi ha res impossible. El cost de tenir la prima de risc disparada o de tenir un dèficit d'un altre planeta el sabem i ens l'expliquen cada dia, però en canvi el cost de que la màgia de la gent corrent desaparegui és impossible de calcular.


dimarts, 17 de juliol de 2012

Los costes del conflicto

Los costes del conflicto


Artículo publicado en el Diari de Girona que habla sobre los costes del conflicto de los pepinos.

Estos días hemos sabido cuál ha sido el coste del conflicto de los "pepinos": 227 millones de euros. Estos millones son las compensaciones por las pérdidas derivadas de la incapacidad de vender y almacenar la cosecha de pepinos básicamente españoles, debido a las declaraciones de la senadora de Sanidad de Hamburgo Sra. Cornelia Prüfer-Stoks en mayo pasado.
El conflicto se da como resultado de las declaraciones públicas de esta senadora alemana, que afirmaba tener pruebas que señalaban los pepinos españoles como causantes de la muerte de ciudadanos alemanes por intoxicación. Después se demostró que los análisis no eran nada concluyentes, pero independientemente de la certeza o no de las pruebas científicas, el conflicto entre los dos países estaba servido.
La gestión de la crisis sanitaria en manos de los científicos alemanes, pero sobre todo por parte de las instituciones públicas, concretamente de esta senadora alemana, fue fundamental en la creación y aparición de este conflicto, ya que posteriormente los análisis quedaron en entredicho.
Sin embargo, el daño ya estaba hecho. Todo el mundo, especialmente los consumidores europeos, desconfiaban de los pepinos, haciendo caer en picado la venta de productos españoles, italianos, holandeses, belgas y polacos, y provocando su destrucción.
Y es que los conflictos son una buena fuente de aprendizaje. Seguramente todos lo sabemos, incluso más o menos tenemos claro qué hacer en estas circunstancias, pero este caso demuestra de nuevo que generalmente la gente no aplica lo que sabe.
Las pruebas de los primeros análisis supuestamente apuntaban a los pepinos, concretamente españoles, como causa de la muerte de los ciudadanos alemanes. La senadora consideró que tenía la información necesaria para afrontar una alarma sanitaria, ya que se conocía la fuente de la intoxicación. Sus palabras, aunque podían generar un conflicto con los productores agrícolas, transmitían una imagen fuerte de la salud pública alemana y desvanecer cualquier riesgo de epidemia.
Pero había otras posibilidades. Con los primeros indicios sobre los pepinos, hacer verificaciones, ya que había mucho en juego. Una vez verificado, hablar con los países europeos productores y con las instituciones de la Unión Europea en esta materia, poner a trabajar diferentes científicos para encontrar un remedio a la enfermedad y sobre todo acordar el mensaje que se comunicará. Por el contrario, se impuso la visión asustadiza y miope de la senadora en la gestión de la crisis sanitaria que, contaminada por las declaraciones de aquel momento de políticos alemanes sobre el estado de la economía española y la falta de productividad laboral, precipitó un conflicto público de grandes dimensiones y costes elevados. De entrada, 71 millones de euros sólo para el 50% de las pérdidas de los productores de pepinos, pero también de tomates, lechugas, calabacín y pimiento, españoles. El otro 50% está previsto poder compensarlo más adelante con subvenciones.
Si en situaciones normales no se deben asumir estas prácticas y estos resultados, en época de crisis aguda, con recortes y restricciones públicas y privadas, la creación innecesaria de estos conflictos es intolerable y más teniendo en cuenta que este debería haber
podido ahorrar.
Ahora ya sabemos con datos cuáles son los costes de un conflicto, pero sobre todo tenemos indicios claros de lo que no se debe hacer y, sabiéndolo, lo que hay que poner en práctica para resolverlos con éxito.

Diario: Diari de Girona
Autores: Xavier Pastor y Eduard Carrera